Roger Cuscó
Publicado en Liberal.cat
Atenció a la defensa que fa Paul Krugman dels indignats de Wall Street. ‘OccupyWall Street’ és per a ell “un moviment popular que, a diferència del Tea Party, està enfadat amb la gent adequada”. I ho justifica explicant-nos la seva versió de la crisi i els seus culpables.
Diu Krugman que aquesta crisi és una obra de tres actes. Al primer acte, els banquers de Wall Street s’aprofiten de la desregulació del sistema financer, inflant immenses bombolles a través de crèdit barat. Al segon acte, les bombolles exploten, però els banquers són rescatats pels contribuents. I, al tercer acte, els banquers mostren la seva gratitud donant suport als polítics que prometen menys impostos i l’eliminació de la tímida regulació creada arran de la crisi. Els banquers són, doncs, uns clars fills de bagassa i més enllà d’això no hi ha gaire res a pelar. Ells són els culpables i contra ells hem de carregar.
La puerilitat de l’anàlisi és producte del Krugman opinador polític, del Krugman ideològic, més preocupat de dominar l’opinió pública que d’oferir un anàlisi complet i rigorós. Estic convençut que, si el punxéssim una mica, de seguida hauria de matisar.
Al primer acte, la “desregulació” seria, en el fons, una “mala regulació”: la que permet als bancs ignorar el risc dels actius que remena. I aquesta regulació la dissenya el govern. El preu del crèdit que infla bombolles el determina també el govern, en aquest cas la Reserva Federal, empenyent els bancs a concedir crèdit barat mantenint el tipus d’interès molt baix i durant molt temps.
Al segon acte, els banquers són rescatats pels contribuents. Altre cop, cal matisar. Els bancs són rescatats... o no. Als EUA han fet fallida 401 bancs des del 2007. I, quan són rescatats, són rescatats pel govern, que és qui controla els diners del contribuent. Evidentment que els bancs volen i fan pressió per ser rescatats, però qui els rescata és el govern i, per tant, ell n’és el responsable i ell és de qui ens hem de queixar. Al tercer acte, els banquers continuen mirant pel seu propi bé i donen suport als polítics que més els afavoreixen. Sorpresa!
Mentre Paul Krugman intenta justificar el moviment, Gary Becker fa un anàlisi força més seriosa del paper del govern en la crisi. No pots controlar el 40% de la riquesa d’un país, regular-ne totes les activitats i creure’t aliè als desastres que hi passen. A mi, així d’entrada, se m’acudeixen molts més motius per queixar-me del govern que dels bancs, sense deixar de reconèixer els seus errors. Jo, si fos americà, abans ocuparia Washington que Wall Street.
0 comentarios:
Publicar un comentario